LA MEVA HISTÒRIA

Tothom du històries a la seva esquena. La vida és una cruïlla plena d'històries i persones, llocs i esdeveniments.

 

La meva història, com llegireu més endavant, no és en molts sentits, la típica història d'una nena de bon estatus social que rep classes al conservatori de la seva ciutat. Es pot dir que vaig entrar tard en el món musical. El que vull dir és que vaig adquirir habilitats musicals a una edat més gran del normal. El gran avantatge que això va suposar va estar la maduresa i determinació que tenia. Per posar-me al dia, necessitava entendre de manera analítica i conscient, l'art de tocar el violí.

 

A l'edat en què la majoria dels alumnes estan estudiant els grans concerts per a violí, jo encara no sabia el que m'esperava, i si aleshores algú m'hagués preguntat què era un violí no hagués sabut la resposta. Fins i tot diria que si algú en aquests moments hagués viatjat al passat, i m'hagués mostrat el meu futur probablement esclataria en riallades, al mateix temps que seguiria posant copes al pub.

 

Em vaig criar a Aguiño, un bell poble de pescadors a les Rías Baixas de Galícia, a la província de La Corunya. A Aguiño la gent és treballadora i humil. El meu pare, per exemple ha treballat des que tenia nou anys i la meva mare des dels dotze. Jo vaig ser afortunada d'haver de començar a treballar al pub als quinze anys.

 

La música sempre em va acompanyar en la meva vida. Encara que mai havia escoltat un concert de música clàssica, ni en una sala de concerts, ni a la ràdio, altres tipus de música formaven part del meu benestar. Als catorze anys va ser quan vaig tenir la meva primera experiència musical impactant.

 

El nostre professor d'anglès de l'escola, Don Camilo Rumbao, va ser el primer músic que es va creuar en el meu camí. Don Camilo toca el piano i l'orgue, estima la música, i quan feia classes d'anglès a l'escola del poble va decidir muntar una petita rondalla de nens, amb mandolines, bandúrries, llaüts i guitarres. Va fer una selecció de nens d'entre 9 i 12 anys, i jo vaig veure amb una cara llarga que em quedava fora d'una activitat musical. No podia ser, així que li vaig demanar que per favor em deixés formar part del grup. I llavors vaig tenir la meva primera audició: cantar una cançó popular en diferents tonalitats, o almenys, això crec que és el que va passar, ja que no sabia el que eren les tonalitats, però d'alguna manera vaig seguir el que escoltava del piano. Quin gran èxit!

 

Així vaig començar a tocar la mandolina. Cap de nosaltres tenia nocions de solfeig, i Don Camilo es va inventar un mètode propi. Primer ens va ensenyar el nom de les notes, que tots vam posar en els nostres trasts dels instruments, i després va escriure a mà totes les partitures amb el nom de les notes: " fa mí mi___ ,fa mi mi___ ,fa mi mi___ do_____ , ____ do si la___ ,la sol fa___ ,fa mi re___ re____ (Les orquestres generalment comencen aquesta obra amb mi bemoll , re, re____ ) etc... i si era una nota més llarga, doncs li posava una ratlla ( ____ ) per sota ... en fi, ¡molt interessant i efectiu el mètode! M'encantava tocar a la rondalla. Tocàvem a l'església cançons populars, i alguns mix dels "hits" de la música clàssica.

 

 

Llavors, jo ja vaig començar l'institut, i volia aprendre més. Al cap d'un any li vaig dir si per favor em podia ensenyar a llegir música de veritat, i em va dir:

- Això ja són paraules majors, però si vols i en tens tantes ganes, dedicaré una hora cada dia a ensenyar-te'n. Estava ben contenta! Així va ser com dia a dia vaig aprendre solfeig i a llegir partitures cantant. He de dir que Don Camilo sempre em va ensenyar de manera altruista i mai va acceptar cap pagament per les classes de solfeig, ni per la seva tasca amb la rondalla de la qual tot el poble gaudim.

Al cap d'uns mesos, Don Camilo va aparèixer per l'escola amb un estoig d'un instrument, un llibre i un radiocasset.

Em va dir : - Vull que escoltis alguna cosa. La música que va començar a sonar era meravellosa. - És un quartet de corda.

Ni idea del que m'estava dient . I em va mostrar l'estoig :

- Raquel , saps què és això? és un violí. A mi m'encanta el violí, però no tinc temps per aprendre'n. Si vols te'l puc deixar i pots intentar tocar-lo.

El meu somni començava a formar-se abans que jo pogués somiar, tot gràcies a la genuïna generositat d'aquesta persona.

 

Mai no oblidaré l'olor d'aquest violí i de la sensació que vaig tenir la primera vegada que el vaig agafar amb les mans. El seu so..., que dolç em semblava, malgrat tots els grinyols que per descomptat sortien al començament. Així que amb 16 anys vaig començar a gratar el violí 10 minuts algun dia. M'encantava, però no tenia cap partitura de violí, així que intentava treure melodies de cançons que a mi m'agradaven.

 

Al cap de dos anys em vaig traslladar a Santiago de Compostela per cursar COU (el curs que es feia abans d'estudiar una carrera), i allà em vaig matricular  al conservatori. Les meves classes de violí eren de quinze minuts, així que només tenia temps per afinar i poc més. El primer any vaig tenir quatre classes en tot l'any. Jo volia aprendre més i així va ser com després de fer una audició per a la Xoven Orquestra de Galícia i passar-la, me'n vaig anar amb l'orquestra de gira un mes a Sud-amèrica. Que increïble!, jo estava segura que dedicar-me a la música era el que volia a la meva vida, però era tan difícil..., no tenia professor estable, i ho veia com un somni difícil d'assolir. Així que vaig començar la carrera de Filologia Anglesa i al mateix temps tocava a la Xoven Orquestra.

 

Allà vaig conèixer Germán Clavijo, en aquell temps violinista, (avui violista de la London Symphony i professor de viola a la Guildhall School of Music and Drama). El vaig escoltar tocar la Chaconna de Bach, i les emocions que vaig sentir van ser indescriptibles. Després em va fer escoltar el concert de Sibelius!! Déu meu, com és possible que hi hagi una cosa així?... I així vam començar a sortir, i després van venir el concert de Brahms, Txaikovski, Prokofiev, més concerts, sonates, quartets, simfonies, i una infinitat més d'obres. I em va presentar el seu professor: Lev Chistiakov, antic membre dels virtuosos de Moscou.

 

Així vaig començar els meus estudis regulars de violí. Viatjava cada cap de setmana amb autobús nou hores per fer classe amb ell. Un professor meravellós, molt dedicat, que malgrat el meu baix nivell per la meva edat, (ja que tenia 21 anys), va confiar en les meves possibilitats, i en dos anys em va preparar per entrar a la Guildhall School of Music and Drama i el nivell que vaig aconseguir gràcies a les seves classes em va permetre tocar en diverses orquestres professionals per estalviar diners i per complir el meu somni: continuar estudiant violí i convertir-me en una bona professional. Mentrestant , jo vaig anar cursant la carrera de Filologia Anglesa, que em va anar molt bé a l'hora d'anar-me'n a estudiar a Londres.

 

Abans de la meva audició per a la Guildhall vaig fer diverses classes amb alguns professors. Eren tan diferents...,cada un es centrava en aspectes diferents i tenien mètodes de treball molt interessants. Detlef Hahn va ser un d'aquests professors que em va encantar i amb qui volia estudiar a la Guildhall. Vaig passar l'audició i així van començar els meus estudis superiors de violí. Els dos primers anys van ser molt durs. Jo veia que el nivell era molt alt, i sentia que potser no podria aconseguir aquest nivell... però tossuda com a bona gallega, i recolzada per la confiança que Detlef havia dipositat en mi, seguia amb la meva i estudiava sempre que la meva feina (a la biblioteca), i les meves classes m'ho permetien. No tenia beca , així que havia de guanyar-me la vida també. El segon any ja vaig aconseguir una beca i estava més tranquil·la.

 

Detlef, un gran violinista, em parlava molt d'expressivitat, d'explicar històries tocant, d'imaginació i d'una bona consciència corporal en fer-ho. En aquests anys vaig començar a oferir els meus primers recitals de violí i piano a Espanya i Anglaterra i a experimentar l'escalfor del públic.

 

El tercer curs a la Guildhall va ser un enlairament. Detlef em va preguntar què m'agradaria tocar. El meu somni era el concert de Sibelius, i ell va dir :

- Endavant!!

 

Uff !!, No podia parar d'estudiar. Cada moment que tenia el dedicava al concert. Va ser un somni fet realitat, i em va servir per enlairar-me i començar a volar i sentir la música i el violí d'una altra manera. Malgrat tot el que veia que em quedava per fer, ja estava gaudint molt!. No en tenia cap dubte, havia trobat el meu destí.

 

Aquell any vaig anar a l'estiu a fer un curs a Salzburg. No sabia molt bé amb qui, m'havien recomanat un professor que es deia Maurici Fuks. Vaig anar a la meva primera classe i estava nerviosa, hi havia molta gent escoltant. A més aquest professor tenia un presència forta i especial.

Vaig començar a tocar, i al cap d' una estona em vaig equivocar i em vaig parar. Es va posar dret i va dir:

- Estimada, per què t'atures? Tots estem gaudint, si us plau, comença a gaudir tu també.

La classe va ser increïble i va canviar el camí cap al meu futur. No podia parar d'escoltar les seves classes i d'aprendre tantes coses. A mesura que la setmana transcorria, em va emocionar l'art, la passió i el coneixement dels seus ensenyaments, així com la gran dedicació que tenia cap als seus alumnes. Volia estudiar amb aquest gran professor. Ho tenia més que clar.

En un dels descansos del curs em vaig aproximar i li vaig demanar dos minuts del seu temps. Li vaig dir :

- Mestre, jo vull estudiar amb vostè, seria possible?, què he de fer?.

Ell em va dir: - Bé, la veritat és que les places de la universitat ja les tinc cobertes, però si vols pots venir a fer classes particulars.

-És clar que sí!! Havia de buscar la manera. Des d'aquest moment fins el meu primer viatge a Bloomington no vaig parar de pensar en la meva meta. Així que em vaig dedicar a estudiar, acabar el Bachelors a Londres, estalviar i creuar l'oceà.

 

Aquí comença la tercera parada del meu viatge. Vaig arribar a Bloomington, a l'estat d'Indiana. La millor època per veure-ho: la tardor, ple d'arbres amb les fulles de tots els colors, un poble gran amb un campus bonic, i molt estudiants amb un ambient internacional i fantàstic.

 

Vaig començar les meves classes i un nou camí es va obrir per a mi. Vaig anar a escoltar totes les classes que podia, i així vaig aprendre molt. No podia permetre tenir classes regularment; en feia una cada tres setmanes, més o menys, i la resta del temps estudiava i escoltava altres classes.

 

Em fascinava tot el que estava vivint, i l'experiència de tot allò nou que sentia amb el violí, i el nivell dels alumnes que hi escoltava i em meravellava veure tot el que progressaven.

 

Després d'uns mesos, vaig fer l'audició per a la universitat. Després de l'audició, el mestre Fuks va tenir una xerrada amb mi en què em va dir que ell pensava que tenia qualitats com a pedagoga i que a part de les classes de violí amb ell, li agradaria que jo treballés amb alguns dels seus alumnes, i que ell em guiaria i m'explicaria com fer-ho. I així vaig començar els meus estudis del “Performer Diploma” juntament amb l'experiència d'ensenyar que marcaria una part important del meu futur professional. Després vaig continuar cursant el “Màsters” en Música, en el qual vaig tenir les meves primeres experiències com a solista i vaig seguir oferint recitals. En aquests anys vaig conèixer Yuval Gotlibovich, ara el meu marit (que en aquesta època era estudiant també i després va ser nomenat professor de viola), i font d'inspiració constant.

 

Amb el mestre Fuks no només he crescut com a violinista i pedagoga, també ho he fet com a persona. Sempre li agrairé tota la confiança que ha posat en mi i les oportunitats que m'ha ofert.

 

En el meu últim any del Màster de música, vaig fer les audicions per a ser professora a l'Esmuc, (Escola Superior de música de Catalunya), i després de ser seleccionada, vaig començar el meu treball a l'escola el setembre de 2004.

 

En aquests deu anys he après molt de tots els meus alumnes, i estic molt contenta i orgullosa de tot el treball que cada un d'ells ha realitzat i està realitzant. Tot i que moltes vegades sóc dura, han aguantat (i aguanten), i cadascun dels seus èxits són també els meus.

 

En aquests deu anys també he tingut moltes i variades experiències tocant amb excel·lents artistes que m'han inspirat i enriquit, i que m'encoratgen per seguir gaudint i compartint la música amb el públic.

 

Si la meva petita història té quelcom per oferir, és que de vegades el pas lògic a fer és el que és il·lògic. Neda a contracorrent si veus que no pots nedar a favor.

 

Estic eternament agraïda a totes les persones que he esmentat anteriorment, per la seva fe en mi i per les portes que m'han obert, que tant m'han ensenyat sobre l'art i la vida. Us asseguro que tot ho porto gravat i forma part del meu enteniment de la música i de la gent. Estic eternament agraïda a totes aquelles persones que no puc esmentar perquè els seus noms encara són desconeguts per a mi en aquests moments, i que continuaran inspirant i formaran part del meu viatge en el futur.

IMG_4467.jpg

IMG_4467.jpg

IMG_4486.jpg

IMG_4486.jpg

IMG_4546.jpg

IMG_4546.jpg

IMG_4473.jpg

IMG_4473.jpg

IMG_4498.jpg

IMG_4498.jpg

IMG_4527.jpg

IMG_4527.jpg

Photo by  Núria Codina.

Photo by  Giovanni Bettinello.

IMG_5878.jpg

IMG_5878.jpg

raquelpub2.jpg

raquelpub2.jpg

Raquel Pub 1 COLOR RET.jpg

Raquel Pub 1 COLOR RET.jpg

14 .jpg

14 .jpg

 foto 7.jpg

foto 7.jpg

4.jpg

4.jpg

8.jpg

8.jpg

6.jpg

6.jpg

3 .jpg

3 .jpg

11 .jpg

11 .jpg

13.jpg

13.jpg

5.jpg

5.jpg

Photo by  Chechu Bal.

photo1.jpg

photo1.jpg

photo2.jpg

photo2.jpg

Interviews  Faro de Vigo & La Voz de Galícia